El dissabte 30 de desembre del 1978 Manresa tenia seixanta-sis mil habitants, nou mil menys que ara, però trenta mil més que quaranta anys abans. Les principals fonts de treball eren les grans fàbriques, i al capdamunt de la llista, la de pneumàtics Pirelli i la tèxtil Bertrand i Serra, més coneguda com Fàbrica Nova. Actualment, aquest 2018, l’empresa amb més treballadors de la ciutat és la fundació Althaia, i la segona plaça se la disputen l’Ajuntament de Manresa, incloent-hi Aigües de Manresa, i AMPANS. Observem dos fenòmens en aquesta evolució: una terciarització de l’economia, que del predomini industrial ha passat al dels serveis, i la primacia de les administracions i fundacions, quan abans l’exercia el capital privat.

En aquella Manresa hi havia dos instituts de batxillerat, «el vell» (Lluís de Peguera) i «el nou» (Pius Font i Quer, acabat de crear i treballant en un edifici provisional) i l’Escola de Mines formava enginyers tècnics. Ni se somniava a tenir una fundació universitària amb carreres com Medicina o Empresarials. Cursar estudis universitaris significava anar a Barcelona o a Bellaterra. Els cinc centres hospitalaris manresans eren de titularitats i gestions independents, i la paraula «ambulatori» només es referia al de la plaça d’Espanya. En canvi, la ciutat –oh, meravella!– tena dues entitats financeres pròpies: la Caixa d’Estalvis de Manresa (amb la seva poderosa obra social i cultural) i el Banc Mercantil de Manresa. Els cotxes circulaven pel Born i per tots els carrers del barri vell, perquè no s’havia implantat cap illa de vianants. L’eix del Llobregat passava per dins del nucli urbà, perquè no existia cap ronda exterior. El Centre d’Esports Manresa jugava al vell camp del Pujolet, on ara hi ha un pavelló poliesportiu, i encara que molts aficionats hi anaven a peu, els diumenges de partit la veïna plaça Catalunya, llavors un solar, s’omplia de vehicles estacionats. El bàsquet, en canvi, ja havia estrenat el primer pavelló del Congost –avui, Vell Congost.

 

Sant Domènec, punt de trobada al cor de la ciutat. FOTO: Jordi Pascual

Els jutjats eren a la baixada de la Seu, la comandància de la Guàrdia Civil era plena de guàrdies que hi vivien amb les famílies, i la comissaria de la policia estatal, de policies uniformats i de paisà. No hi havia Mossos d’Esquadra. La Policia Local es deia Policia Municipal (després passaria a anomenar-se Guàrdia Urbana) i tenia el centre de comandament als baixos de la casa consistorial, a la plaça Major. Les dimensions humanes de la màquina municipal eren mínimes si es compara amb les actuals. I el pressupost, també. Presidia el consistori l’alcalde Ramon Roqueta i Roqueta, nomenat a final de 1975, en vida (agònica) de Franco. Malgrat aquest «pecat original», va ser un alcalde de transició, amb bona interlocució amb els partits democràtics.

La programació teatral era escassa. Tant el vell Kursaal com el Conservatori funcionaven com a cinemes. De pantalles no en mancaven, i totes al centre de la ciutat. Excepte la sala Loiola (després Sala Ciutat, avui enderrocada), que era dels jesuïtes, les altres sales les gestionava l’empresa Espectacles Padró-Cabot, que en set cinemes, alguns de gran capacitat, projectava cada setmana tretze títols diferents que, això sí, acumulaven entre mesos i anys d’antiguitat respecte de la seva estrena a Barcelona, ciutat a la qual els cinèfils pelegrinaven. La gent amb més ganes de marxa podia anar a ballar a discoteques com Mannix, Atangia, Peter’s o Lord King, cadascuna amb la seva mena de públic, més o menys tranquil. I per gastar pocs diners una alternativa era fer voltes amunt i avall del Passeig, entre la Muralla i la Farola –el fanal que hi havia al centre de la cruïlla de Crist Rei–, ja que les terrasses no eren ni tantes ni tant amples, i en canvi era molt més gran que avui en dia l’extensió ocupada de les cadires verdes de la Rosita. Per a la mainada, Rialles era una opció francament positiva.

Sant Joan de Déu, hospital infantil. FOTO: Joan Esteve

Sant Joan de Déu,
hospital infantil. FOTO: Joan Esteve

No hi havia hipermercats ni polígons comercials als afores. Les compres es feien als carrers del centre comercial o als nombrosos comerços de barri, on tenien implantació els supermercats de les dues cadenes locals. L’espai comercial més gran era cal Jorba.

Aquell dissabte 30 de desembre va néixer Regió7, i van passar a ser dos els «diaris» manresans, que tothom anomenava així encara que cap dels dos no sortís cada dia: l’altre era la Gazeta de Manresa. Qui volgués també podia seguir l’actualitat per Ràdio Manresa, que pertanyia a una associació, Radio Club Manresa. Avui pertany a un grup local privat de comunicació, titular també d’una televisió local, un servei que en aquell temps no existia; de fet només es podia veure una televisió, Televisión Española.