Berga era diferent ara fa quatre dècades amb 2.500 habitants menys que actualment. Encara conservava la força dels que van ser dos dels puntals del teixit econòmic berguedà: el tèxtil i la mineria, per bé que ja havien iniciat la seva línia descendent que van portar al tancament de Carbones de Berga el 1991 i Carbones Pedraforca el 2007 i de la major part de fàbriques tèxtils. El 1978 encara faltaven dos anys perquè hi hagués l’assalt frustrat a la caserna militar del pla de l’Alemany, que va tancar portes el 1993 i així es va iniciar un procés de reconversió per a usos civils i de recuperació d’aquest sòl per a la ciutat. S’hi han erigit serveis com per exemple la residència de gent gran, l’arxiu comarcal, un hotel, una llar d’infants, la comissaria dels Mossos d’Esquadra i els nous jutjats.

Aquell llunyà 1978, edificis com el del mercat municipal que fa anys que reclamen a crits solucions eren nous de trinca, i l’estrena del nou servei va generar una gran expectació. La seva obertura fins i tot es va anunciar amb una avioneta que voltava per damunt del nucli urbà i feia onejar una pancarta del mercat. Les fotografies de la inauguració, l’abril del 1978, així ho palesen: es poden veure desenes de persones davant de les que llavors eren parades modernes. Si a la ciutat de Berga hi ha coses que han canviat, al mercat, malauradament, sembla que no tant com hauria calgut. Al llarg de tots aquests anys, la manca d’actuacions de manteniment i de renovació de l’equipament l’han deixat en l’estat d’esllanguiment i abandó que presenta actualment. Les fotos permeten constatar que el mercat s’ha quedat ancorat en el temps: fins i tot els rètols só, en molts casos, els mateixos que fa quatre dècades.

En canvi, fa quaranta anys altres immobles emergien per acollir serveis bàsics per a la comarca com el del nou Hospital Sant Bernabé. La història de l’actual edifici del centre hospitalari és fruit de la persistència col·lectiva de la societat berguedana. Es va començar a construir el 1940, durant la dictadura, però no es va poder inaugurar fins al 2 d’agost del 1981, ja amb la democràcia. Aquest equipament va ser el primer hospital que va inaugurar la recuperada Generalitat. Va costar 400 milions de pessetes de l’època, el va pagar amb un gran esforç econòmic el primer ajuntament democràtic berguedà, sorgit dels comicis municipals del 1979.

L’edifici del centre sanitari es va començar a concebre a la dècada dels anys 40 del segle XX. Aleshores es va alçar una estructura que va quedar inacabada i abandonada. El projecte es va reactivar al final de la dictadura, quan l’alcalde Joan Noguera va encarregar a l’arquitecte Ramon Masferrer uns nous plànols per passar dels 60 llits del moment a 250. Però fins a la democràcia aquest equipament no es va poder acabar i posar en servei. Un article de la revista berguedana Ecos –editada pel prohom berguedà Jacint Codina, que posteriorment va ser col·laborador de Regió7– informava que el 27 de març del 1978 l’Ajuntament havia rebut una comunicació del ministeri de Salut en què es notificava que se li atorgava una subvenció per un import de 17,7 milions de pessetes. El mateix Codina relatava en l’esmentada publicació que les obres del centre s’havien aturat per problemes econòmics de l’empresa que les duia a terme, segons s’havia informat el mes de juny en una jornada anomenada Dia de l’Hospital. Després de la inauguració del nou hospital el 2 d’agost del 1981, les seves plantes es van anar obrint progressivament. Els primers pacients s’hi van començar a traslladar a partir del 20 de juliol del 1981. L’activitat sanitària, però, es va mantenir a l’edifici vell, a la plaça del Doctor Saló, perquè la sala d’operacions encara funcionava, i de mica en mica, el nou centre va permetre abandonar les obsoletes dependències de l’hospital vell.

Una altra de les efemèrides que van marcar aquell 1978 a Berga va ser l’incendi de Queralt, que molts berguedans recordaran perquè el van viure en primera persona. Va cremar unes 150 hectàrees del vessant solell de la muntanya i va arribar a les portes del santuari. El foc va començar a Vilaformiu i va avançar muntanya avall pel fort vent que bufava i va travessar la riera de Metge. «El dia 27 de novembre el nostre municipi va viure unes llargues hores d’angúnia a causa d’una espectacular ventada seguida d’un incendi als voltants de la ciutat» relatava Jacint Codina al seu Eco». El capellà custodi del santuari, Josep Maria Ballarín, se’n van endur la imatge de la Mare de Déu, embolicada, cap a Berga.

Fa 40 anys també es va començar a gestar el túnel del Cadí. El retornat president de l’exili Josep Tarradellas va presenciar, amb la seva esposa, Antònia Macià, l’acte de perforació d’una infraestructura que havia de servir per posar fi a l’aïllament viària del Berguedà. La comarca el va estrenar el 29 d’octubre del 1984, però va perdre el ferrocarril abans de l’estrena del pantà de la Baells, el 1976, amb la presència de l’actual rei emèrit Joan Carles I. Per Santa Llúcia del 1978, els darrers veïns de l’antic poble de Sant Salvador de la Vedella van abandonar la seva llar i es van traslladar als nous habitatges del nucli de Sant Jordi.