El Puigcerdà del 1978 era molt diferent de l’actual, així com la Cerdanya. I no tan sols pel paisatge, que també, sinó principalment per la mentalitat de la població. Puigcerdà i la vall vivien encara en l’històric aïllament pirinenc que va canviar radicalment el túnel del Cadí. L’obertura de la galeria l’any 1983 va marcar un punt d’inflexió a la Cerdanya i la seva relació amb la resta del país.

L’any 1978 Puigcerdà vivia encara amb el Ripollès com a principal referència, des d’on arribaven a la vall els grans noms dels estiuejants que en aquells anys es podien permetre una casa a la llunyana Cerdanya. Però aquell aïllament pirinenc tenia com a contrapartida una obertura cap a França que donava a la vila un factor comercial específic: el de les botigues de delicatessen prohibitives a l’Espanya postfranquista. Puigcerdà oferia als grans senyors de la burgesia catalana –la segona residència no s’havia popularitzat– botigues com ara Cal Costa, on es podien comprar escargots (cargols), licors, xampany, ostres o foie en comptes del paté de combat de la població catalana. També era una relació comercial a la inversa perquè el públic francès acudia històricament a Puigcerdà o a Llívia a comprar licors. En general, el comerç a l’Estat espanyol era més barat i això atreia el turista i veí de l’altre costat de la frontera.

Encara ara es mantenen a les dues poblacions alguns establiments de licors clàssics de zona de frontera. La constant relació comercial feia que l’any 1978, i fins a l’entrada en vigor de l’euro el 20o2, el valor del canvi de moneda entre francs i pessetes fos a Puigcerdà una informació d’ús diari. L’oscil·lació de l’equivalència es movia, segons recorden els veterans de la vall, entre les 13 i les 17 pessetes per franc. En aquell Puigcerdà la frontera era un fenomen quotidià totalment present. Per portar segons quins productes calia esquivar la vigilància duanera. Aquells anys no tan sols hi havia les barreres de la Guingueta sinó que a mig camí de Llívia també hi havia un control policial. Aquells anys finals de la dècada dels setanta, Puigcerdà i la Cerdanya somniaven en una connexió més ràpida amb el Ripollès i el gran projecte comarcal era el túnel de Toses, que el del Cadí i l’última crisi econòmica han deixat desat en un calaix.

En l’àmbit esportiu, la Diputació va atorgar aquell 1978 quinze milions al poliesportiu perquè projectés la pista de gel amb la condició que l’Ajuntament n’hi posés 15 milions més. Aquella temporada el club no va tenir equip sènior i el juvenil s’entrenava a Font-romeu. Políticament, el gener del 1978 bona part dels militants de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a la Cerdanya van dimitir en bloc per mostrar la seva disconformitat amb una reunió celebrada a Puigcerdà per líders del partit com ara Josep Maria Cullell amb dirigents locals del mateix partit i constructors. Entre els temes que eren sobre la taula hi havia les eleccions municipals següents. Turísticament, la comarca debatia la possibilitat de crear un parc natural a la zona de Puigpedrós i els estanys de Meranges. Els ramaders cerdans no ensitjaven la palla i la llet que produïen era de baixa qualitat. Eren un Puigcerdà i una Cerdanya més endogàmiques que vivien cap endins, amb poblacions connectades per una carretera estreta i lenta.