El 30 de desembre del 1978 els diari d’informació general parlaven d’Estatut, d’eleccions i de la família de Mohammad Reza Pahlavi, xa de l’Iran. Jimmy Carter regnava al costat occidental i Leonid Bréjnev al costat oriental del teló d’acer, i al Vaticà feia les primeres passes un papa jove, Karol Wojtila, és a dir, Joan Pau II.

Tres dies abans, el 27 de desembre, el rei Joan Carles havia sancionat la Constitució espanyola, signant un full on deia: «Mano a tots els espanyols, particulars i autoritats, que guardin i facin guardar aquesta Constitució com a norma fonamental de l’Estat». Promulgada aquesta ordre del rei als seus súbdits, el text havia entrar el vigor. Dos dies més tard, el president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, va convocar eleccions eleccions per a l’1 de març i municipals per al 3 d’abril. Tots dos dies eren laborables, ja que votar en dia festiu va ser una convenció introduïda posteriorment. Les municipals van arribar al cap de tres anys i mig de la mort de Franco i després de dues eleccions generals. Suárez i els sectors conservadors somniaven en el fantasma del 14 d’abril del 1931, quan unes eleccions locals van portar la República. Sabedors que l’es-querra tenia força a les grans ciutats, van preferir donar prioritat a elaborar la Constitució monàrquica.

Tarradellas presidint l’Assemblea de
Parlamentaris

Diversos partits catalans es van queixar que les eleccions de l’1 de març frenarien el calendari cap a l’Estatut d’Autonomia. Els diaris d’aquell 30 de desembre informaven que l’Assemblea de Parlamentaris de Catalunya havia aprovat el projecte estatutari i l’havia enviat a les Corts per a la seva tramitació com a llei orgànica espanyola. Era un text amb el consens de totes les forces polítiques, incloses les que tenien vinculació espanyola, i per tant no s’esperaven problemes a Madrid. L’Assemblea, formada pels diputats i senadors de les províncies catalanes, es va reunir al palau del Parlament, pendent encara de restaurar, sota la presidència de Josep Tarradellas, i va aprovar amb solemnitat el text que havia de regular l’exercici del dret a l’autogovern en el marc de la Constitució. Aquest Estatut es va dir «de Sau» perquè al parador nacional de Sau es van tancar a treballar els vint membres de la seva comissió redactora.

Per al món, els protagonistes havien estat uns altres. La revista Time va considerar «home de l’any» Deng Xiaoping, que havia assumit el poder real com a líder suprem de la Xina i el va mantenir fins a la seva mort el 1997. Durant aquestes dues dècades va impulsar un viratge cap a fer compatible el règim de partit únic amb reformes econòmiques de caire capitalista, llavor de la conversió de Xina en la superpotència que és ara.

I en el món catòlic el nom era el del nou papa Joan Pau II, o Karol Wojtyla, que va estar al capdavant de l’Església fins a la seva mort, el 2005. Aquests 24 anys de pontificat suposen una durada inusual, facilitada per la relativa joventut –58 anys– amb què va arribar-hi, i durant la qual va impulsar una activitat frenètica. Era el primer papa no italià en tres segles, i arribava de la Polònia comunista, on el règim no donava facilitats als catòlics. Ajudar-los a plantar cara al règim va ser un dels seus objectius, i no manquen analistes que li atribueixen una part de responsabilitat en la caiguda de tot el sistema soviètic al cap d’una dècada.

Karol Wojtyla, el papa Joan Pau II

L’elecció de Joan Pau II porta a la memòria el seu antecessor, Joan Pau I, Albino Luciani , que va tenir un dels pontificats més breus de la història: 33 dies, entre el 26 d’agost i el 28 de setembre del mateix 1978, quan va morir oficialment d’un infart de miocardi, sense que des de llavors s’hagin aturat les especulacions sobre la veritable causa de la mort.

I aquell 30 de desembre també era notícia que Reza Pahlavi, monarca de l’Iran, estat que havia volgut occidentalitzar, estava enviant la seva família als Estats Units davant la impossibilitat d’aturar la revolució islàmica en marxa. Exiliat a París, esperava el seu moment el líder espiritual de la revolta, l’aiatol·là Seyyed Ruhol·lah Khomeini. No va passar gaire temps fins que Pahlavi va abandonar precipitadament Teheran, Khomeini va arribar-hi i es va posar en marxa una república teocràtica d’extrema intransigència religiosa, obertament enfrontada a Occident i als Estats Units en particular, que no va contribuir precisament a calmar el vesper de la regió.

Manifestació a favor de l’aiatol·là Khomeini

És possible, però, que el nom que el 1978 hagi deixat per a la història sigui el de Louise Brown, el primer ésser humà concebut mitjançant fecundació in vitro, és a dir, el primer «bebè proveta», i que va néixer aquell any a Gran Bretanya.