Recordar moments viscuts intensament no és un exercici nostàlgic, sinó de festeig, de goig. Sobretot, perquè situa els protagonistes en actitud reflexiva i els permet refer els detalls del capítol reviscut, ara des d’una òptica més serena, autocrítica o complaent que no ho va ser aleshores per culpa de les presses, les limitacions o la inexperiència. Parteixo d’aquest punt de vista, doncs, per intentar complir satisfactòriament l’encàrrec d’explicar com vam viure internament la sortida del primer exemplar de Regió7, el 30 de desembre del 1978. Com va ser el 29 de desembre?
Tirar enrere 40 anys i pretendre recordar com vas viure «aquell» dia és un repte que invita a la reinterpretació, més que no pas al relat estricte del que es va esdevenir. Per tant, reescriure aquesta història ja no ens permet tornar a explicar l’anècdota de les claus perdudes i l’escalada per la façana del «bar del lloro» per recuperar els albarans indispensables per a la distribució del Regió7 número 1…
No cal repetir que vam sortir puntualment els dos primers dissabtes, però vam fracassar estrepitosament el primer dimarts que tocava segons havíem promocionat…
És història passada, les disculpes reiterades per les faltes d’ortografia d’un català que escrivíem traduint mentalment del castellà…
Montraveta, Domènech i Mazcuñán, atrafegats a la sala de redacció. FOTO: Arxiu Regió7
I és pura menudalla informativa recordar el titular «Mestre Tarrés Adéu al», que apareixia a la portada per engrescar els solsonins a llegir la «seva» notícia….
Tampoc no cal insistir gaire en els raonaments periodístics que van justificar la publicació de textos en castellà (editorial del primer dia, informacions laborals, cròniques de política general a càrrec de firmes reconegudes del periodisme català: Xavier Batalla, Carmen Alcaide i Josep Ametller) durant un curt període del primer any…
Ni com és que les dues notícies que destacaven a la portada del número 1 de Regió7 (la convocatòria d’eleccions generals per al mes de març, en benefici dels interessos de la UCD d’Adolfo Suárez, interpretàvem; i l’anunci que els veïns de Valldaura veien reconegudes les seves reivindicacions perquè el barri s’alliberés d’indústries perilloses) no tenien una ampliació informativa a les pàgines interiors, cosa absolutament prohibida en els manuals del bon periodisme. El procés d’elaboració d’un diari, aleshores, era absolutament artesanal i requeria molt temps traslladar la notícia fins a la rotativa, amb la qual cosa el coneixement de les dues informacions a última hora, quan la resta del diari ja estava tancat i no ens podíem plantejar cap canvi en la paginació, ens va obligar recollir-les i liquidar-les a la portada. Si comparàvem, empassar-nos aquell gripau va ser més digerible que no pas fer entendre a la família els nervis, l’excitació, el descontrol amb què vam viure els dos dies anteriors a la sortida del diari…
O la blanesa amb què ens va entrevistar el director de Ràdio Manresa, hores abans de sortir el diari i minuts després que Joan Montraveta i jo mateix baixéssim, literalment, d’un plàtan del Passeig on havíem penjat una pancarta de promoció («Regió7 sou vosaltres», amb la carota icona de la Llibertat d’Expressió, va fer fortuna en la campanya de llançament del diari)…
L’enyorat Albert Macià i Anna Duocastella, fent tasques de documentació. FOTO: Arxiu Regió7
En aquells moments, devíem ser una dotzena de persones que ens jugàvem la vida per Regió7: Joan Montraveta, tocant les tecles de gerència i publicitat; Jordi Comellas, primer director, home de consens per a un consell d’administració que contemplava el divers ventall ideològic, cultural i econòmic del moment (1978, Transició, Constitució acabada d’aprovar, encara sense Estatut…), i a la redacció, repartint-nos les seccions de Comarques, Cultures, Esports Manresa, Economia, Serveis, Documentació, Fotografia i el que no està escrit: Remei Aranda, Pilar Parcerisas, l’enyorat Albert Macià, Anna Duocastella, Mercè Puigpelat, Jordi Guals, Pere Bascompte i un servidor, i Xavier Domènech i Pere Gassó una mica més endavant. Joana Sallés i Irene Grau feien tasques administratives. Tanco la llista amb agraïment pels membres del consell d’administració encapçalats pel president, Josep Camprubí, i amb M. Àngels Giménez i l’entranyable Josep Tomàs Cabot, que ens van deixar els títols oficials de periodisme que feien falta perquè una publicació fos legal.
Com que el diari preveu fer a l’abril un gran suplement de celebració, deixo per a aleshores el repàs exhaustiu que cal fer en justícia dels noms de corresponsals i col·laboradors que també hi van posar el coll perquè Regió7 fos una realitat aquell 30 de desembre del 1978.
En fi, en aquest rebobinar que m’han demanat, allò destacable que em ve ara al cap, 40 anys després, és el testimoni donat per un grup de persones que van superar la manca d’expertesa a confegir una publicació, dedicant-hi un munt d’hores i convicció per complir el compromís adquirit públicament que abans d’acabar el 1978 sortiria Regió7. Aparèixer el 30 de desembre demostra que va anar d’un pèl, però els milers de persones que van apostar pel projecte, i els anunciants que hi van donar suport, no van ser decebuts. Va ser el primer punt de credibilitat en l’haver de Regió7. La resta, tot el cabal que ara el distingeix, s’ha anat gua-nyant dia a dia, amb el treball dels equips humans que van escrivint la història del diari, hereus d’aquell esperit demostrat fa, només, 40 anys.
