Amb el temps hem comprovat que el desembre del 1978 era un bon moment per posar en marxa un diari, però en aquell moment no hi havia manera de saber-ho del cert. I no va ser gens fàcil. Vist amb perspectiva, portar el diari des del que era quan va néixer fins a la realitat que és avui sembla una proesa. Un miracle. Ho puc dir sense cap mirament perquè el dia que va néixer Regió7 jo tenia 15 anys i estava per altres coses. No tinc cap mèrit a reivindicar.

Va ser un bon moment perquè el país emergia de la dictadura delerós de gaudir d’una premsa independent, valenta, democràtica, lliure de les crostes mentals i físiques del franquisme, i la volia en català. Però era impossible saber fins a quin punt aquesta avidesa permetria compensar les nombroses dificultats que es presentaven. L’Avui havia nascut el 1976 i obria pas, però Barcelona és Barcelona. Estava per demostrar que, després de quatre dècades sense periodisme escrit en català, sense escola en català, amb una població majoritàriament catalanoparlant però formada en castellà, hi hagués al Bages, el Berguedà i el Solsonès prou mercat per mantenir una publicació comarcal que naixia per subscripció popular, amb petites aportacions de mig miler de persones i, per tant, sense un accionista al darrere que es fes càrrec de les nòmines si els números tardaven a quadrar.

El 1978 Regió7 era una closca de nou que sortia a mar obert amb poc més velam que l’entusiasme d’un grapat d’aficionats i la complicitat del sector més dinàmic i mobilitzat de la societat del moment. Amb aquests dos ingredients i molt esforç n’hi va haver prou. Quan jo hi vaig començar a col·laborar, el 1984, Regió7 havia eliminat la competència i, tot i que l’empresa continuava sent molt precària, ja ningú no dubtava que era el mitjà que escriuria el futur de la Catalunya Central. Pocs anys després esdevenia l’únic diari-diari de Catalunya (i un dels pocs de l’Estat) publicat fora d’una capital de província, i un dels rotatius del país amb més penetració al seu mercat. Continua sent ambdues coses, i ara en paper i en digital.

Vist amb els ulls d’avui, amb el periodisme sotraguejat per una transformació radical de la tecnologia i dels hàbits de consum, mirar enrere i veure aquell panorama de fa 40 anys convida a l’optimisme. Avui tot és molt difícil, però també ho era fa 40 anys. Si llavors el somni va ser possible, tenim bones raons per continuar somniant.